Oc Oc


de Justin Besson


Letra prefacia

Responsa a un aimable savent de Bordèus que crei pas a la durada de nostra vièlha lenga ni de nòstras vièlhas cresenças

O ! qun plaser m’a fach vòtra letra amarmida,

Monsur !- Rasonatz plan ; lo bonür de la vida

Se bonür sai avèm, es de se sovenir.

Per ieu- vièlh acabat,-soi encara neni,

Soi mainat de diès ans, dròle d’una vintena,

E puèi en debolsent, an per an , la centena,

Conti d’al brès a duèi , mos passes, un per un.

Mas vos, que revelhatz l’òme per li far lum,

Que li volètz dubrir, coma’n cèl plen d’estèlas,

Lo grand libre enlusit de dautrinas novèlas;

Vos que tant caminatz per butar lo progrès,

Amic, plan m’estonatz de presar tant bèl prètz

Los mases, los paisans, paure monde, pecaire !

Que datan de mila ans, o s’en manca pas gaire.

La nòstra fe ta plonda e tan fòrta nos dis

Que per fugir l’infern e monta al paradis,

Cal creire al Sauvador nascut dins un estable ;

Que tot ço qu’a ‘nsihat sa gleisa es veritable ;

Que nos cal confessar, communiar pel pus mens

A Pascas,- sens parlar dels autres sacraments.-

Aquela fe simplòta amb ço que presica,

Consi podètz, Monsur, ne fa cas una brica,

Per , tant aimablament, me dire de cantar ?

Sai que me pregatz pas aital per me vantar ?

Lo vièlh bon temps vos ris, lo paisan vos agrada,

E me cridatz, d’aval, de cantar mon aubada.

Canti ‘mai cantarai sens quitar pauc ni pron,

Mas cantari ma fe , n’emplirai mon libron,

Aquò se fa tot sol. N’ai pas mèsmes l’ideia

Que canti per mon Dieu, que canti per ma Gleisia,

Quant soi aqui, corbat sus mons vièlhs sovenirs,

E que finti passar las mamans, los nenis,

Los onclons, las tatas, los pepis, las miminas,

Soretas e batièrs, pastretas, pastorèls,

Camaradas, vesins, totes pichons e bels,

Paisan del Segala qu’ai viscut de lor vida !

Canti ‘mai cantarai, e mon arma ravida,

Mon arma tot’ entièra e mon cur tot entier.

Faron mos sovenirs musica sul papier.

Cantarai per cantar sens cap pus d’autra vista,

Sonqua que lo paisan que tòrna sus sa pista,

Lo paisan segali, l’enfant de l’Avairon,

Tròva, dempuèi lo brèç e lo coet del fogairon,

Dedins, fòra l’ostal, pels camps e pellas pradas,

Dins los randals que fan las combas solombradas,

Al rieu , al boscalhon, pertot, d’amont, d’aval,

Tan plan dins son repaus coma dins son travalh,

Per la nèu de l’ivern, per las flors de la prima,-

Dins totes sos camins, d’al fons dusca‘ la ima,-

Trova sa vièlha fe que canta a cada pas.

O Monsur, cresètz-me que vos mentissi pas :

La fe fa lo paisan, lo pren, lo ten, lo pòrta ;

Lo paisan sera mòrt quant la fe sera mòrta.-

O ! Mas morira pas, nòstra fe, n’ai pas paur.

Se Dius pòt demolir ço que los òmes fan,

Contra l’obra de Dieu l’òme perdra sa pena.

N’ai un brave tropèl, d’al Biau a la Serena,

De crestians d’ancian temps, de paisans d’autres còps,

Que porton lo camias, lo bonet, los esclòps,

Omes simples e francs coma de patriarcas,

Rudes travalhadors, bels e fòrts coma d’arcas,

Que vos assucarian un bieu d’un còp de ponh ;

Que dinan dins los camps e van bieure a la font ;

Que , randuts de travalh, van pas cercar ropilha,

Sens tener lo darrier dels paters de familha ;

Que fan benesir lors bieus e lors motons ;

Que quitan lor capèl plan bas davant la cros ;

Que per un sac d’escuchs mancarian pas la messa.
Se per cas un savent lor ven far la promessa

De lèu lor far lusir l’estèla del progrès

Li trovon d’un sol mot lo sicut a pus près

Que vòl dire : « Monsur contunhatz vòstra rota »

Non ! Non ! l’obra de dieu jamai non se debota :

Dieus nos gardara la fe dins los mases amic ;

L’ostal que soi nascut cambiara pas son sic,

E se mon arma ‘n ser, suvant que ne soi mèstra,

Lai torna , dins cent ans, fintar per la fenèstra ,

Veirai a mon fogairon même escach de paisans :

Al canton lo pipin, florat de pelses blancs,

Saura, coma ‘ncian temps, regalar las velhadas

Per de santas leiçons de contes habilhadas ;

A son costat veirai sautar , de dos en dos,

Sul ginolhs del papa sorètas e frairons

Que riran en crident : « A ! i ! la cabalèta ! »

Ausirai la maman , pecaire, a la cambrèta,

Brèça lo somilhon del darrier cachanieu

Del cant d’una cançon compausada per ieu…

E Puèi, sus aquèl front enlusit d’inocensa

Culis un potonèl, puèi dos… puèi recomenca

Sens bruch, polidament… puèi lo finta e se dis

Que los angèls amont rison d’al paradis

Al frairon que dormis, al neni que somèlha ;

Puèi la maman s’en torna al mièg de sa familha,

Lor crida la pregaria e cadun li respon ;

E puèi tot l’ostalat s’amaga din lo sòm.

O ! las nòstras mamans ! Aquò la Providenca !

Commentaires

Posts les plus consultés de ce blog

Encara una nuèch

l'escorsa