Lo temps,
Caminèri
sens saber ont s'acaba la dralha,
Sens
escotar lo vent siblar sus las nívols,
Me'n
chautavi del temps que la vida te balha,
Me
gostavi melhor, la sorga e son mormolh
Del
temps n' aviai a boldre, una saca comola,
D'unes còps, sul teulat butava la granissa
La
pluèja dels jorns, mas las sasons eternas.
S'estiravan
al cèl coma un vòl de palombas
Estalviar
: un plaser estranh de pensar a la fin
Sens
fintar de galís , la masca se trigossar ,
Jos
la capa sa dalha al margue d'òsses blancs;
Semenar
las segondas de lagremas dauradas,
Al
long de l'estrada que mena endacòm mai
Coma
un paura qu'escampa sas peçòtas al vent,
Per
que lo mal sòrt li pana pas son ombra
Me
costava pas car de degalhar lo ben ,
Sufìs de levar lo pè per seguir lo solelh.
E
cercar la flor nolenta que grelha de l'amor.
E
puèi sas àrpias an estrifat lo fial dels jorns;
la
sang dels soms, fins a la darrièra minuta ,
ofrent
mon pitre bategant de bèstia innocenta.
Sus
l'autar divenc e d'aücar la mòrt risolenta,
En fasent desgotar las segondas insolentas.
AF
La pluèja dels jorns, com a Finlàndia.
RépondreSupprimerAdieu Merike. Me fau plaser de te legir.
RépondreSupprimer