Vivre au pays, l'exil , un emploi sous payé, occitan, midi pyrénéen, chomage, gagner moins mais vivre au pays


Viure e trabalhar al païs . Quina paraula bèla e tanben politica mas mespresada ara , e gaireben oblidada. E d'unes ne'n parlan coma d'un falorditge de bobos zinzin panpan en 1968. Sicre a dit que tu te choisis ton pays et ta langue. La liberté universalisante totale qué.

'l'homme maître de son destin. Par malheur ce n'est pas réaliste. Il aurait du commencer sa vie publique, incognito ,dans un quartier de Clichy , d'Asnières ou de Tolbiac. Faisons lui confiance il se serait taillé rapidement .

L'immigré de l'intérieur, c'est inapproprié d'en parler aujourd'hui? Pr'aquò fa mantuns còps una vertadièra declaracion d'amor a l'Occitània, al Païs al SUD. J'écris cela pour tous ceux qui étouffent dans la capitale. J'y ai passé 13 ans. Je connais très bien le malaise de vivre à l'étranger, sans vouloir s'avouer, qu'on est à l'étranger, car ce n'est pas «normal» , de se sentir aussi mal , aussi loin, aussi perdu, quand on vit dans la capitale, sans rien comprendre de ce sentiment , que tous , famille, amis, rejettent ou analysent en terme d'inadaptation.

Et pourtant tu étouffes dans la capitale pas vrai? Dans toutes les capitales?

Mas ici , degun del nòstre monde politica vòl pas ausir aquesta paraula. Sord. Mud. Òrb. Personne ne veut écouter cette parole. Et surtout pas s'en faire l'écho.

Aquel patiràs dels joves , a començar pels diplòmats , les elegits e politics de tota mena volon pas l'ausir. Ils te coupent tes racines. Ils n'en ont rien à foutre. Communistes, socialistes, verts, UMP et FN bien sur ils s'en foutent complètement. Tu es français, tu es à Paris , tu la fermes.

Òc de que te dison totes politicaires e sindicats mesclats : « as pas cap de solelh de segur , mas ten un bistèc, e subretot un trabalh ». E se tampan las aurelhas. E cala te fanton.

Melhor los « naturals » qu'an pas conegut que lo benastre de pas cambiar son cuol de plaça , dempuèi la naissença, te gaitan , coma un tipe que ganha fòrça moneda, alara qu' elses triman e aquò's pas lo cas, te dison .

Jamai un òme politic dinne d'aquel nom vòl pensar, una segonda a las pèrdas que representan la sanhada de longa dels joves que montan al nòrd. Per exemple a Milhau sus cada classa d'atge 95% e mai de migracion. Cresètz que lo conse ne'n parlèt un jorn? Jamai. Pas con lo tipe .

Mas, lo melhor quand torna : que trabalhèsse dins una granda entrepresa publica o una administracion , alara clar que sias pas qu'una puta d' infiltrat dels RG. S'ausis tant fòrt qu'aquò te dona una sentida estranha, coma un sòmi . T'an devinhat los tipes . Tu les entends penser que toi, qui t'es fait «cagué» dans le nord plus d'une décennie , tu n'es pas au fond qu'un bâtard qui cherche de la reconnaissance , des racines , alors tu es suspect forcement...

Tu as connu l'exil intérieur , ce qu'ils n'ont jamais connu.

Los estajants de soca, los que son jamai partits del « païs « volon pas l'ausir aquel planh, aquela pena de quitar lo miègjorn. Ne cal pas parlar, subretot pas.

Praquò es lo cant prigond de l'Occitania. La pròva de son identitat.

On assiste encore aujourd'hui à un remplacement-déplacement de population , comme il a déjà eu lieu sur la còte d'azur, en PACA, a Marsèlha ont lo TGWC( lo tren putanièr pel Lido o Disneyland) permès als Parisencs de se creire a Deauville .

Ces nouveaux venus sympathiques au demeurant , applaudissent aux exploits du Stade, et se plient de bonne grace à cette forme d'integration aux us et coutumes de Midi Pyrénées.

Sauf qu'il s'agit d' un colonialisme intérieur qui continue , encore et encore, encouragé par le silence des élus. , des médias, que ce soit a Niça , a Montpelhièr, a Tolosa , a Bordèu .

Coneissi un jove que causiguèt de venir regent, puslèu que de montar trabalhar a Paris, ont aurià trapat una plaça a 3000 euro, tre la debuta.. Un autre que causiguèt d'estudiar a Pau puslèu que de montar a Paris. N'i a un fum d'exemples dels joves que volguèron pas partir...

Tròbas pas cap de trabalh?, mas vai ten a Paris , à Brussèlas o endacòm mai. Mas ven nos far cagar amb tas gingoladas. La patria es renegada . La mobilitat , es la lei e la lei del mercat la vertat . Mai oblides pas, sèm al monde del bio.

Mas avètz dich caumatge? Puta que sias grossièr, mal polit ? Sias pas manipulat pels sindicats? la CGT la CFDT, SUD,

Explica me elegits famos: Consí lutjar amb los chineses que ganhan mens de 200 euro per mes? Cap de responsa. LO PEN la farà? Esperatz Marina ?

Mas quina question? Lo TGWC òc aquí la question. Paris a tres oras...

Totes , de drecha coma d'esquèrra o del non ren, se'n chautan de veire partir los melhors , levats los pistonats, aital cada annada los joves mai diplomats del miègjorn.

Cap de trabalh aicí pels diplomats joves?. Ja que n'i a pas cap pels autres. De que ne dison los eiretièrs de Jaures? L'Occitània es venguda un desèrt industrial , e alara?Avèm los pargues nacionals los mai espandits . La civilisacion del «larbin»... E alara .

Ren.

Aicí sèm plan. Revèrta l'anóncia ficada sus un ostal d'un retirat vengut colha.

Alara prenèm las idèas de mòda, seguissèm las idèas de mòda. De segur la mòda es ecologisclada, durabla, ciutadenca, perena, justa, «equitaula» .... Es bera l'idèa. Mas los joines contunhan de partir.

Quand 20 % dels joves troban pas cap de trabalh , o son forçats de prendre un trabalh de misèria. Quand òm vei qu'òm va (istòria de se trufar» lor demandar de « trabalhar » mai longtemps alara que i a cap de trabalh.

Coma o diguèt Emmanuel Todt dins son darrièr libre « Après la démocratie» , la creissença e las riquesas son recaptadas per 0,3% de la populacion.

Alara cal tornar a las realitats e se pausar de questions ecologicas dins l'encastra economica de l' Òccitània.

Mas es primordial de se demandar per de qué los nòstres elegits contunhan d'acceptar la fugida(e lo malastre) dels joves cap al nòrd.

De tot biais los problèmas economics, lo trabalh, la santat, la secu, l'escòla, la democracia seràn per deman la prioritat

Commentaires

Enregistrer un commentaire

Posts les plus consultés de ce blog

Encara una nuèch

l'escorsa