Lo Pofre ficcion8

Bob se calèt per milhor escotar. Sofia repondiá pas. L’estonèt pas. Benlèu s’ausissiá rès decond ont èra. Benlèu voliá pas de respondre. Bob ausissiá pas qu’un son aguch, ressaire , que sos rebats rebombissian al lond del corredor de metal, amb qualques còps lo tremol prigond de sons gravas, que donavan de picaduras, li davalant al long de l’esquina, per remotar als cadenèls , semenant una mena de tremoladis que li bolegava la cervèla , dintrava en resonéncia , tant fòrta entre las aurèlhas que li las tampavan. Tornamai creguèt d’ausir lo fregament mofle del la causa blancassa que praquò èra mòrta jos el, en espetant, mentre que tindava un craïnament sord , como d’un portalh rovilhat , qu’òm dubris d’unes còps, sia per daissar passar un ataüc que passariá pas la pòrta estrècha del cementèri, la dels mòrts ordinaris , sia per que lo desparegut s’ameritèsse que lo monde poguèsson seguir menimosament , dapasset, suaudament, en patolhant dins las gravas, detras las montanhas de flors , en temonhatge de pietat, de remirança, o del respect de las convenénças socialas.

Salòpa Sofia. te bandarai ièu.

Quna idèa de cridar a l’ajuda. Quun nèci !

Bob quitèt de gemegar. Li semblèt de veire un pauc milhor. La sèt li tòrcissia lo còl. Se passava de longa la lenga secarosa sus las pòtas fendascladas , coma s’aviá alenar maites goladas d'aire gelat. Praquò sentissia pas lo frèsc. Normalament auriá degut tremolar coma una fuèlha dins l’aurassa. Al revèrs l’èr li pareissiá tebes. Montava un ventolet cargat d’olors òrres. Òm auriá dich qu’una carcassa fenissiá de poirir al fons del potz. Li remembrèt las fotòs qu’avian vistes dins son jove temps ençò de l’oncle mairal. Sovenirs vièlhs d’una guèrra oblidada , ambe los cavals , los tudèls dins las brancas d’aubres, las patas pel sòl.

Damne vaiqui que li venia des remembres falords.

De tot biais ren non podiá subreviure aici. L’aire èra tròp rare. Cò que s’èra esclafat sos el , quand cabuçèt èra pas , saique qu’una mena de micròcristalisacion de gas rare, un fenomène quimica coma s’en vei amb los precipitats , levat que se pòd passar tanben a l’aire liure jos d’unas condicions particularas. Que caliá se remembrar per exemple consi , l’alenada simple d’un òme auria pogut causar la creacion d’un nivol gaireben dins un estat solide , mas fòrça lèugièr dins l’aire d’Aldebaran. Mas onte, solide, se trovaba pas cap de vida que que sia.

Mas alara perqué la fòrma s’arrapava al long de la camba ?

Risolejèt . Rebrossèt los pèlses que li tombavan als uèlhs. Sentiguèt jos los dèts la crota dura e sèca.Estrementiguèt. S'èra jà estat vist qu'un òme vengua falord d'un còp? Se riscava una septicemia folzejanta . Se produsiá qualques còps dins los mitans enveirinats . Se remembrèt de totas las vaccinacions, de segur las mai conegudas . Evidentament se podia que los coneguèsson pas totes los virus, bacterias, e nivolets blancasses, coma de mofa de rasar,barqqq! que poblon los conduchs d’escobilhas… Sens parlar de totas las saloparias que la Sofia avian montadas sul Pofre sens cap de permession. Pensèt al Guigui. Benlèu enveirinat el tanben.Dempuèi quand tant de temps viatjavon amassa?. Se sovenia pas. Fronzèt las ussas per se tornar remembrar se l’aviá vist o tocat aprèp la segonda cabuçada. Nimai se sovenguèt pas. Li pareiguèt que lo cat i èra pus.

Risolejèt un còp de mai.

Jrèt de la tuar. Non de l’afravar coma cal puèi, de l’escampar ela tanben dins lo conduch de las escremièras, las mans ligadas. A podria gular la salòpa ! Quand sentiriá l’espaventa de las causas blancas.

E … li semblèt d’ausir quicòm niflar prèp d’el….

La sentir s’arrapar lo nivol, que chuca los pompilhs, e monta e monta lo long de vos , per se trobar la pòrta e dintrar dusca l’èime que crida d’esglai , entre que se nose als nervis , a las terminasons neuronalas e bufa a la cervèla lo vent de la folia.

Venia falord ? Era jà falord ?

Benlèu que l’èr n’èra la falta. Li calia sortir lèu.S'escapar senon i va petar, se dis en s'acrencant als rivets. Va venir fat. Se va daissar tombar un còp de mai pel darrièr còp.

Dire que la Sofia li prepausèt d’escarabissondar, al dintre del viatge ! Quna vergonha ! Es pas de creire !

Lo silenci foguèt disturbat per claquament sèc d’un portanèl endacòm , luènh amont. Qu’una boita voide lo butèt sus l’espatla sens li far mal. Sai qu'un chuc de fruchas. Mas de que podiá far aquela salòpa amont? A l’estage pus naut ? Onte amagava lo Guigui dabant qu’èla lo tuèsse el tanben. Mancar de respect aital a un comandant de Pofre ? Decond èra revertaba pas cap un comandant de Pofre!

Era d’esperit francas. Se dobtava pas que la companhia engatjava quin que sia , quitament de bordilha, que se rabalava amb lor carrada de lach de sauma per milhor sentir a puta.

S’estirèt encara sus très mèstres e capitèt de trobar l’abroa del portanèl de la cosina. Lo còr li batiá fòrt. E s’èra darrièr la paret, de l’esperar per l’assucar ? S’encoratjèt en se disent que deviá pareisser tarrible amb son masc de boldra e de sang secat…

Escotèt encara avant de quichar sus lo panèl metalica…

Commentaires

Posts les plus consultés de ce blog

Encara una nuèch

l'escorsa