Dins l'esperit de S King



Maria l’enfugida…

Maria gaitava lo ridèl que tremolava . Lo ridèl se trufava d’ela, fasia coma se una onda de plaser li corissia sus la pèl. Lo ridèl frenissava de tot lo long. Maria pensèt que la pòrta d’intrada èra demorada dubèrta.

Vertat que la pòrta demorava dubèrta a mai que volguèsse la barrar. Calia la butar fòrt d’un còp sec, lo ser. Quand oblidava pas de la clavar, la Maria o que ne patissia a l’idèa de dabalar tres estatges per fa un torn de clau, per ren, que la sarralha marchava pas pus dempuèi de lunas. Que d’unes còps a la Maria i arribava pas de la clavar la pòrta pesuga , o alara doblidar, que semblava vièlha de mila ans, e Maria i fasia de totas sas fòrças, levat quand li semblava d’ausir un eissam li vonvonèjar dins las aurèlhas…

E Maria se doblidava la pòrta, e tot çò qu’i avia darrièr la pòrta, la carrièra , lo monde que passava de longa los jorns de mercat , o de protèsta, sens levar lo cap …Maria se clinèt per gaitar contra la vitra pegosa . Vejèt d’en primièr la vesina que rabalava la pobèla de fèrre, sul trepador . Cò que fasia un escraïnament del diable. Quna cabèca quand même, se diguèt, de pas portar un sac jaune de plastica coma totes fasian.

Subte pausèt la taça de cafè que li cremava los dèts, e tornamai virèt sos uèlhs crevats de lassièra , rogits per la vèlha , las cachavièlas , la manca de sòm. Sosquèt que los uèlhs li cremavan tanben. Era curios que los uèlhs li cremavan. Per de que los uèhs li cremavan ? I avia pas l’ombra de la pus pichona rason . Avia los uèlhs lindes de las femnas de la sia raça, coma de la sia maire, jamai ne s’èra trapat de mal de pus luenh que se remembrèsse .Era aital.

Mancar de la setmana de Ranguèlh onte èra demorèt mièja viuda e nusa e mal , mas per causa dels còps de ponhs e de pès recebuts pèl pitre, pèl ventre. Que son còrs blu , sos uèlhs clavats e uflas que rajavan la misèria , e la sia vessia , coma un sac malformat que quitèt d'alargar, levat en daissant escapar un fial de sang e d’imor rosanèl, tal la flor de mèl de cacièrs , quand s’agota sens fins .

Lo personal de l’espital la renguèt sul pic dins la categoria dels miraculats de l’autorota, o de las catastròfas naturalas . Maria parlèt pas. Jamai diguèt consi Joan Garrit s’i prenia per la far udolar , escupir de las dents… Que lo Joan Garrit trapèt son mestièr en Argeria . Que coma aimava d’o dire, se conflava de far cantar las quitas peiras.

A mai mancava pas pus que la dolor dins l’espatla , la fractura que li dolia quant lo temps cambiava…D’i pensar , la dolor li venguèt...La radiò sul mòble bas mormolhejava ; de la publicitat e de musicas ressas, ausiguèt Aznavour cantar « Ieu vos parli d'un temps que los mens de vingt ans o podon pas coneisser... Monmartre d'aqueste temps acrencava los lilas dusca jos las fenèstras.......L» Puèi Joe Dassin cantèt : « Los Camps Eliseas, Sul Camp Elisea , sul camp Elisèa ,a miègjorn a mieja nuèch » e tornamai gisclèt lo fùm de la foira intestinala de las publicitats.

« ambe Destop tot netejèt d’un còp ! »

Estranja las ligasons entre las idèas… Consi l’esperit se pòd mudar cambiadis. Pel còp se sovenguèt que los cagadors se viudavan mal, aici onte èra, al cap del corredor , los cagadors s’emplenavan de merda e degun s’en trachavan. Degun es a dire qualques tres logataris qu’estajavan aici. Un pintre als uèlhs falords que marchava d’al rebors, que se levava la nuèch e dormissia tot lo jorn. Los uèlhs esbrilhaudents qu’anava la nuèch tal una trèva , que davalava coma un singlard los escalièrs claufit de pissa vièlha e de susor. Los sonavan La Banca , de son nom vertadièr Bancarel…Alara qu’avia pas sonque un fifrelin. Manjava las escobilhas dins la carrièra davant lo passatge dels pobelaires. Li parlèt pas jamai. I avia encara un vièlha al segond estatge. Maria l’avia pas jamais viste . Que i avia pas sonque que las femnas de l’ajuda sociala que venia per li parla, la lavar , la cambiar . La paura qu’avia los tudèls sensibles.

E demorava un darrièr logatari que la Maria visquèt pas jamai.

Maria repotegava pas même quand li calia sautar los ribatèls de pissa, entre las emprentas de vomit , que totes las generacions d’aujòls avian daissat darrièr elses coma de bèstias ferunas.
Mas que s'en chautava , que lo sol que compatava èra lo Joan Garrit...



Commentaires

  1. I just signed up to your blogs rss feed. Will you post more on this subject?

    RépondreSupprimer
  2. Hey, I can't view your site properly within Opera, I actually hope you look into fixing this.

    RépondreSupprimer
  3. Hey, I can't view your site properly within Opera, I actually hope you look into fixing this.

    RépondreSupprimer

Enregistrer un commentaire

Posts les plus consultés de ce blog

Encara una nuèch

l'escorsa