l'èime d'OC

L'eime d'OC- foguèsse estat escrich en occitan-seria estat lo titol del quasern especial dels Cahiers du Sud, estampat jos l'ocupacion ambe de precaucions d'estil qu'amagavan pas l'esperit deresisténcia de la majoritat dels autors: Joè Bosquet , Renat Nelli, Simona Weil... Lo quasèrn deu èsser lo primièr ensag de definicion de l'occitanitat . Transpausat en tèrmes actuals, podria èsser la revòlta contra los mèstres-pensaires. Simona Weil parla de civilisacion occitana al passat -quicòm que se pòt pas reviscolar - mas la considera coma un apòrt a la reflexion de tota l'umanitat. S 'identifica an aquela civilasacion d' òc, e la podèm considerar coma Occitana d'adopcion , puslèu de causida.

La mesa al primièr plan de la sorga greca e miegterranèa implica , dins lo nondich , una devalorisacion de la sorga nordica. L'oprimit se dèu surestimar, simplament per contunhar d'existir. Om legis:"Res non val la pietat envèrs las patrias mòrtas. Degun pòt pas aver l'espèr de reviscolar aqueste païs d'òc. L'an, per malastre , plan ben tuat... Aquel païs d'òc, qu'es mòrt e que merita d'èsser plorat , èra pas la França. Mas l'inspiracion qu'i podèm trobar concernis pas lo descopatge territorial de l'Euròpa .Concernis , la nòstra destinada d'òmes... En remontant lo cors de l'istòria, rescontram pas lo punt d'equilibri avant lo sègle XII. Avèm pas a nos demandar cossi aplicar a nòstras condicions actualas d'existéncia l'inspiracion d'un temps tan luènh. Dins la mesura que contemplarem la beutat d'aquela epòca ambe atencion e amor, dins aquesta mesura son inspiracion davalarà en nosautres e rendrà pauc a pauc impossiblas al mens una part de las bassessas que constituïsson l'aire que respiram". (En quoi consiste l'inspiration occitanienne, per "Emile Novis", Cahiers du Sud, 1943).

Una invocacion del passat , per una femna qu'anava lèu morir de malautia , e que se devia escondre per pas èsser deportada. Sa pensada marca totjorn lo moviment occitan, se liga a las idèas de resisténcia e de libertat.
La trencadura entre l'epòca dels trobadors e l'epòca actuala es pas tan complèta qu'òm crei, e la ligason se fa pas unicament per la literatura . Ongan , a l'Escòla Occitana d'Estiu de Vilanòva d'Olt , ont se fasia d'enregistraments ambe los vièlhs - que son presents activament durant tota l'escòla- , se dobriguèt qu'òm ditz totjorn "parlar fin" per calinhar. D'ont pòt venir una tala expression , si que non de la fin amor ? Pr'aquò , es pas una nocion ensenhada a l'escòla. Nos ven per tradicion populara.

La nocion d'èime nos remanda a l'istòria. Los occitans del sègle XIII praticavan ja la democracia "borgèsa", las femnas fasian la lucha armada, coma o conta la Cançon de la Crosada, e pas solament la sopa dels combatents (cf . la mòrt de Simon de Montfòrt). Las eretgias e eterodoxias èran plan vistas, èran una fòrma de resisténcia a l'ideologia dominanta del moment; ara los occitans votan oposicion , dins sa majoritat. Jos Napoleon i avia de refractaris de pertot. Enfin s'òm se nega pas dins los detalhs , la resistencia a tota fòrma de poder centralisat es una constanta. " S'i a pas de rei en França , Nautres i renharem", cantavan los païsans de Roergue. Devian , a l'epòca , èsser "blancs" contra Napoleon o la gleisa concordàtaria. Serian "roges" al temps de Jaurés e de la mina . E totojorn malaisits de menar contra son grat.


Maria Clara Viguièr- AICI E ARA - febrièr 1979 Titol: L'Occitanitat en question.

Commentaires

Posts les plus consultés de ce blog

Encara una nuèch

l'escorsa